Petita Miss perfecte.

Algun cop has vist una nena petita pujada en unes sabates de taló, coberta en brillants i suportant llargues hores de maquillatge i perruqueria? El que només era un joc de nenes fa uns anys, ara s’ha convertit en una terrible competència entre mares massa interessades en els premis.

Ens situem a Sud-Amèrica, on cada mes es celebra un dels certàmens més importants i polèmics: els concursos de bellesa infantil. L’empresa Pretty Little Princess organitza aquestes desfilades, amb el propòsit de nomenar guanyadora o Miss d’un país a la nena més maca, amb més estil i desimboltura. Segons aquestes empreses, l’únic que intenten és fer sentir-les princeses. Però, haurien nenes de sis anys competir entre elles per la seva aparença física?

Buscant per internet, trobo milions de testimonis que em sorprenen cada cop més. Per exemple, una adolescent ens confessa:
"Tengo 16 años y participo en estos concursos desde que tenía cuatro. Me ha proporcionado mucha confianza en mi misma y la capacidad de salir ahí fuera y hablar sobre lo que creo y lo que siento"

Llegeixo aquestes línies i el primer que penso es: Aquesta nena amb quatre anys, desitjava sortir davant de milions de persones i jutges a desfilar? A mostrar el seu cos, el seu vestit i el seu pentinat. I simplement això. Jo crec que només pensava en jugar a nines i aprendre a saltar a la corda. Llavors és quan penso que hauríem de parar aquest tipus de concursos frívols, on el físic és el més important. On l’esforç, la intel·ligència i els valors d’aquella persona queden ignorats darrere d’una cara maca, un cos perfecte, un caràcter simpàtic i un somriure encantador.

Ara ve el kit de la qüestió: aquestes nenes, per suposat, són portades a aquesta mena de concursos pels seus pares. I quin interès tenen ells, en que les seves filles siguin Miss Republica Dominicana per exemple? La seguretat i la confirmació de que és la nena més guapa d’aquell País? Crec que això és el que menys importa. Penso que si explico que a la guanyadora se li entrega una corona de diamants i un xec de 200 dolars,entenem bé la raó per la qual les porten a desfilar.

Estrés, cansament, pressió, obligació, frustració... són lamentablement totes les coses per les que es sotmeten criatures des de els sis mesos fins els dotze anys. Està clar que aquesta experiència les deixarà marcades, d’una manera o d’un altre, sempre depenent de la personalitat de la nena. La meva por arriba quan observo que possiblement, algunes continuaran en aquest món on la imatge és el més essencial en la vida, i es transformaran en persones totalment materialistes i egoistes,on la única meta que tindran en la vida és ser la guanyadora se li entrega una corona de diamants i un xec de 200 dolars,entenem bé la raó per la qual les porten a desfilar.

La confiança que guanyen aquestes nenes es basen exclusivament en valors extens, creixeràn obsesionats amb la seva imatge… Deixem que les nenes, siguin NENES.

Per acabar, alguns vidios que mostren les tranformacions d'aquestes nenes, que a més participaven a un reality americà que ens mostrava el seu dia a dia per ser perfectes:

Pura pasión

Como ésta es mi primera entrada en el blog, he decidido escribir sobre mis aficiones. Suele ser lo típico ¿no? Describen tu persona y dan a conocer más de ti. Por ese motivo voy a hablaros hoy sobre lo que más me gusta en el mundo: bailar. 

Según la Rae, bailar es el hecho de ejecutar movimientos acompasados con el cuerpo, brazos y pies; para mí, bailar es mucho más que eso. Es difícil describir con palabras todo lo que siento. Digamos que el baile es una doble vida. Sí, creo que es eso... Es mi segunda vida. A medida vas creciendo te das cuenta que algo dentro de ti va cambiando, que estas madurando; que ya no sólo haces una coreografía, sino que ahora además, la sientes. Ahí está la clave. En sentir, en transmitir al público, al espejo o a una simple pared, un sentimiento. La capacidad de emocionar, de hacer que los demás sientan y padezcan sólo con mirarte, es todo lo que una bailarina desea lograr, es todo lo que yo aspiro. El baile es mi medicina, la solución a todos mis problemas; una forma de evadirme de la realidad, de dejarme llevar... Y es que, ojalá todo fuera tan fácil como dejarse llevar y bailar, ¿verdad? Porque la cuestión no es que me gusta bailar, es que amo la danza. Incluso me atrevería a decir que sin ella pues, no podría vivir; me define y me complementa totalmente.